Molts joves no tenen motivacions a l’institut i trien una víctima per distreure’s”

L’Èric Bertran ha viscut potser massa coses pels seus curts 17 anys. Després d’haver escrit "Èric i l’Èxcercit del Fènix" per relatar com va ser absurdament acusat de terrorista per enviar a diverses empreses un correus electrònics demanant que etiquetessin els seus productes en català, ara ha publicat “L’Institut de la Vergonya”, un llibre on explica l’assetjament que va patir al seu institut per culpa d’haver-se convertit en un personatge mediàtic. L’Èric no només reflexa el problema del “bulling” i el fet que els docents el tolerin, sinó que deixa en evidència el funcionament general del sistema educatiu català.

Què t’impulsa a escriure aquest nou llibre?

No neix d’una necessitat primordial com el primer, però també crec que és important perquè explica el trauma de l’assetjament escolar i penso que molts joves s’hi poden sentir reflectits. També fas una crítica al sistema educatiu.

Sí, a part de l’assetjament tracto el tema de la falta d'interès per part de molts estudiants, el fracàs escolar, i la violència vers els professors. Jo he vist tancar a l’armari una professora.

L’assetjament que vas patir va ser fins i tot per part dels amics de tota la vida, oi?

Dels amics que tenia des dels cinc anys. El problema és que molts joves no tenen motivacions a l’institut i trien una víctima per distreure’s fent-li mal. En el meu cas, l’excusa va ser que havia sortit per la televisió, i per enveja o perquè no estaven d’acord amb el que jo defensava, van decidir tractar-me malament.

Què et feien?

Buf! No em parlaven, m’insultaven, em llançaven trossos d’entrepà, em deien terrorista... Ostres. I ningú estava de part teva?

Hi havia dues amigues que sí, però en veure’s també sotmeses a l’assetjament per defensar-me, van haver de canviar d’escola. També hi havia gent que no m’atacava directament, però els feia por fer-me costat i per tant no es pronunciaven. A més, alguns pares els deien als seus fills: “Tu no t’acostis a aquest noi per si de cas”.

I els professors què deien?

Res, ni la direcció del centre tampoc. De fet, el meu tutor va ser el meu principal assetjador, em feia la vida impossible, i fins i tot, si jo m’asseia a primer fila, ell apartava la seva taula per allunyar-se de mi.

Caram. El conductor de l’autobús escolar també va ser molt dur, oi?

Sí, un cop em va dir que el que m’havien fet a Madrid no era res comparat amb el que em faria ell.

Com et va afectar tota aquesta situació?

Ho vaig passar molt malament, et sents com si no servissis per a res. Tampoc tenia ganes de fer cap activitat extraescolar i els estudis van començar a anar-me molt malament. Si no m’hagués canviat d’escola hagués acabat suspenent 4rt d’ESO.

I per què vas trigar ben bé un any a canviar-te?

Perquè em feia molta por pensar que a un lloc nou les coses encara serien pitjors, tenint en compte com em tractaven els meus companys de tota la vida. Però al final ja no vaig poder més. I com va anar el canvi?

Molt bé, per sort. És un institut on gairebé tots són immigrants, i al principi no coneixien el meu cas. A més, com tothom és de llocs diferents, tenen molts menys prejudicis.

I amb tants immigrants, els professors fan les classes en català?

Depèn, alguns sí i altres no. No és cert que el català sempre sigui la llengua vehicular de les escoles catalanes. I és una llàstima, perquè la gent del meu institut està molt interessada en aprendre’l. Jo sempre els parlo en català perquè és la llengua del meu país.

Has tornat a veure a algun company o professor de la teva antiga escola?

No, mai. I no en tinc cap interès, la veritat. Quan vaig decidir marxar, no em vaig veure amb forces de tornar-hi ni per recollir la baixa, em vaig posar a plorar a l’entrada i van haver d’entrar els meus pares. A més, de tot el centre, només una professora em va trucar per acomiadar-se.

Vas trigar molt a superar-ho?

Una mica, i quan vaig estar més tranquil, vaig decidir escriure el llibre.

Digues-me la veritat, l’has escrit tu sol?

Sí, l’he escrit jo! El Víctor Alexandre me’l va tutelar, em va aconsellar sobre algunes coses que sobraven o faltaven, però el llibre l’he escrit jo.