15 anys sense guillem! Article de Xavi Sarrià

[El proper 11 d'abril farà 15 anys de l'asassinat de Guillem Agulló. Aquest apunt vol ser una crida més a la mobilització i el record]

Dissabte 26 de gener del 2008. València. Un grup de neonazis que estan de cacera per la ciutat agredeix un grup de joves de Benimaclet i després es dirigeix a la Plaça del Cedre. Allí ataquen un bar on hi ha un altre grup de joves. Un d'ells rep una punyalada amb un ganivet a les primeres de canvi. El jove és operat amb gravetat i li han d'extirpar la melsa. Divendres 8 de febrer del 2008. Castelló. Un grup de neonazis ataca un local proper a l’esquerra antifeixista de la ciutat amb pedres i objectes contundents. Al dia següent el mateix grup assalta un jove quan tornava sol a casa, el colpegen, l’amenacen de mort i li graven una esvàstica a la cara.

Però això no és tot, ni molt menys. Només són dos exemples. La punta de l'iceberg del que està passant avui dia al País València. En el darrer any s'han compatibilitzat prop de 600 agressions de l’extrema dreta neonazi o regionalista. Al voltant de dues cada dia en una espiral que no deixa de créixer. El perquè ja el sabem. No és difícil d'esbrinar si ens fixem en les repercussions judicials que han tingut totes aquestes agressions: cap. L'estat i els seues mitjans oficials estan més preocupats mirant cap a una altra banda. Cap allà on electoralment més els interessa. De les pallisses, els ganivets, la crema de locals, les bombes, els assalts a llibreries o les amenaces de mort que rebem a València, res de res.

Enguany, en el 15è aniversari de la mort de Guillem Agulló aquesta és la trista realitat a la què ens hem d'enfrontar: la impunitat no només perdura, creix. Però encara ens queda la ràbia, l'organització, la mobilització. Perquè no podem permetre que, 15 anys després d’aquell assassinat, totes aquelles manifestacions i denuncies que en el seu moment es van fer ara queden en va. No, no ho podem permetre. Per la seua memòria i per la llarga llista dels altres que han caigut i que ens recorda que demà podríem ser qualsevol de nosaltres. No, enguany no ho podem permetre. Hem de multiplicar les forces, els actes, els concerts, les manifestacions. Pel seu record i pel projecte polític que li va costar la vida. Perquè enguany, 15 anys després, el millor homenatge continua sent el nostre empeny. 'Ni oblit ni perdó' vam dir aleshores, 'ni oblit ni perdó' continuarem dient.

Publicat a l'accent